Aprender a estudiar

Con sentido común y ciertas dotes de observación podemos colaborar en el desarrollo escolar de nuestros hijos.

Cada niño o cada niña es un mundo, porque tiene su personalidad y su propia manera de recibir la información. Por eso tener en cuenta su ritmo de atención y fatiga es la mejor forma de ayudarle a lograr buenos hábitos de estudio.
Todos los métodos de estudio no son iguales, por lo cual hay que observar y ayudar a encontrar el apropiado.
A los pequeños que asimilan la información al verla les puede ir bien un instrumento como Internet. En cambio, algunos funcionan mucho mejor leyendo o traduciendo a sus propias palabras lo leído. Unos aprenden con esquemas y otros lo entienden todo si lo escuchan. Pero hay algo común a todos los métodos: lo que no se comprende no se puede aprender.
Otra observación a tener en cuenta es que conviene que, al salir de la escuela, meriende y desconecte un rato, después que se ponga a estudiar, creando el hábito de hacerlo cada día. Si se le enseña a repasar periódicamente lo aprendido, no llegará a la evaluación angustiado.
Mientras se hace los deberes está bien estar a su lado, en casa, aunque se esté haciendo otra cosa. No se trata de darle ayuda directa sino apoyo moral. Debe saber que es su responsabilidad, no la nuestra; que su esfuerzo por comprender y aprender le va a ayudar más que nuestras explicaciones.
Es aconsejable hacer los deberen en un sítio fijo, donde pueda haber silencio y concentración. Para los que se dispersan facilmente, evitar elementos de distracción, como fotografías en las paredes… y mantener su mesa ordenada.
Es muy importante no abusar de las actividades extraescolares. Ha de aprender que los días de la semana que tiene una actividad extraescolar no dispondrá de tanto tiempo para estudiar y deberá adelantar trabajo el día anterior.
Vale la pena procurarse tiempo para estar con los hijos y buscar alternativas a la sucesión de academias y canguros. Valorar el tiempo que se tiene realmente.
No pocos problemas de los niños se deben al estrés; a veces los fines de semana son tan agotadores que los niños llegan al lunes inhabilitados a causa del cansancio.
Duli Miralles Alberola
Octubre 2007
Amb seny i aptituts d’observació podem col.laborar al desenvolupament escolar dels notres fills


I ara en valencià



Cada xiquet o cada xiqueta és un món, perquè té la seua personalitat i la seua pròpia manera de rebre la informació. Per això tindre en compte el seu ritme d'atenció i fatiga és la millor forma d'ajudar-li a aconseguir bons hàbits d'estudi.
Tots els mètodes d'estudi no són iguals, per la qual cosa cal observar i ajudar a trobar l'apropiat.
Als xicotets que assimilen la informació al veure els pot anar ben un instrument com a Internet. En canvi, alguns funcionen molt millor llegint o traduint a les seues pròpies paraules el llegit. Uns aprenen amb esquemes i altres ho entenen tot si ho escolten. Però hi ha quelcom comú a tots els mètodes: el que no es comprén no es pot aprendre.
Una altra observació a considerar és que convé que, a l'eixir de l'escola, berene i desconnecte una estona, després que es pose a estudiar, creant l'hàbit de fer-ho cada dia. Si se li ensenya a repassar periòdicament allò que s'ha aprés, no arribarà a l'avaluació angoixat.
Mentre fa els deures està bé estar al seu costat, a casa, encara que s'estiga fent una altra cosa. No es tracta de donar-li ajuda directa sinó suport moral. Ha de saber que és la seua responsabilitat, no la nostra; que el seu esforç per comprendre i aprendre li va a ajudar més que les nostres explicacions.
És aconsellable fer els deures en un lloc fix, on puga haver-hi silenci i concentració. Per a aquells que es dispersen fàcilment, evitar elements de distracció, com fotografies en les parets… i mantindre la seua taula endreçada.
És molt important no abusar de les activitats extraescolars. Ha d'aprendre que els dies de la setmana que té una activitat extraescolar no tindrà tant de temps per a estudiar i deurà avançar el treball el dia anterior.
Val la pena procurar-se temps per a estar amb els fills i buscar alternatives a la successió d'acadèmies i cangurs. Valorar el temps que es té realment.
No pocs problemes dels xiquets es deuen a l’estrés; a vegades els caps de setmana són tan esgotadors que els xiquets arriben al dilluns inhabilitats a causa del cansament.
Duli Miralles Alberola
Octubre 2007

La agresividad

LA AGRESIVIDAD

Según el psicólogo Daniel Cruz “la agresividad es como un cordón: en un extremo está ponerte en marcha para ir al trabajo y en el otro el comportamiento violento”. Ambas actitudes necesitan agresividad pero con diferente intensidad.
¿Quién no tiene a veces pensamientos y sentimientos agresivos y de gran violencia y crueldad? Lo inaceptable es llevarlos a cabo.
Hay personalidades psicópatas que llegan a distorsionar la realidad – como seguramente ocurrió en el caso del joven que mató a sus padres y a su hermana imitando a los personajes de un videojuego – y psicópatas con un desprecio absoluto del otro hasta hacerle daño. Sin llegar a estos niveles, un chico muy impulsivo en sus arranques tendrá más dificultades que otro para controlar su agresividad.
Pero el comportamiento violento se forja también en un entrono, el de fuera y sobre todo el de dentro de casa. Se aprende a controlar esa necesaria agresividad poco a poco, desde pequeños, de una forma gradual. Se aprende a llevarla a términos permitidos, donde se puede fantasear, ensayar sin hacer daño a nadie. Y para salir de la pataleta, del llanto… hay que:

• Aprender a esperar: Para los psicólogos, ese es el elemento esencial para evitar el descontrol de la violencia, digerir las frustraciones. Cuando se presenta un deseo (reclamar unas zapatillas de determinada marca…) hay que ayudarle a pensar y a poder aplazar su deseo sin padecer por ello una crisis. Es un entrenamiento: esperar un día o unas horas, ofrecer ideas para que no lo entienda como una cabezonería paterna, e incluso darle valor a lo que logra con esfuerzo frente a lo inmediato.
• Lo dicho y lo hecho. Los críos se educan no solo por lo que les cuentan, sino también por lo que ven. Las palabras no bastan para fabricar dentro de ellos tolerancia, generosidad, capacidad de autocrítica, aquello que les permita controlar su violencia y aceptar que la culpa no siempre es del otro, que el otro es digno de respeto y tiene todo el derecho a ser distinto.
• Afecto y sobreprotección. La falta de afecto es probablemente lo que más destruye a una persona. Pero la sobreprotección, “el niño mimado” tiene síntomas semejantes a los que provoca el desafecto. Cuando se hace por el pequeño algo que puede hacer por sí mismo, no se le da lo que necesita y probablemente se hace por uno mismo, no por el crío. Además se le deja desvalido para salir al mundo exterior; y con mucha facilidad culpará a otro de sus propias carencias.
• Autoridad e incongruencia. La falta de autoridad paterno-materna (no confundir con autoritarismo ni bofetones) puede estar también favoreciendo comportamientos violentos. Los adultos hemos de expresar nuestros deseos sin miedo a sus reacciones con calma y manteniéndolos coherentemente hasta el final.


Duli Miralles Alberola
Septiembre 2007







ARTICLES PER A EDUCAR IV

L'AGRESSIVITAT

Segons el psicòleg Daniel Cruz “l’agressivitat és com un cordó: en un extrem està posar-te en marxa per a anar al treball i en l’altre el comportament violent”. Ambdós actituds necessiten agressivitat però amb diferent intensitat.
Qui no té a vegades pensaments i sentiments agressius i de gran violència i crueltat? Allò inacceptable és dur-los a terme Hi ha personalitats psicòpates que arriben a distorsionar la realitat – com segurament va ocórrer en el cas del jove que va matar els seus pares i a la seua germana imitant els personatges d’un videojoc – i psicòpates amb un menyspreu absolut de l’altre fins a fer-li mal. Sense arribar a estos nivells, un xic molt impulsiu en els seus arrancades tindrà més dificultats que un altre per a controlar la seua agressivitat.
Però el comportament violent es forja també en un ambient, el de fora i sobretot el de dins de casa. S’aprèn a controlar eixa necessària agressivitat a poc a poc, des de xicotets, d’una forma gradual. S’aprèn a portar-la a límits permesos, on es pot fantasiejar, assajar sense fer mal a ningú. I per a eixir del botó, del plor… cal:

• Aprendre a esperar: Per als psicòlegs, eixe és l’element essencial per a evitar el descontrol de la violència, digerir les frustracions. Quan es presenta un desig (reclamar unes sabatilles de determinada marca…) cal ajudar-li a pensar i a poder ajornar el seu desig sense patir per això una crisi. És un entrenament: esperar un dia o unes hores, oferir idees perquè no ho veja com una cabuderia paterna, i inclús donar-li valor al que aconsegueix amb esforç enfront de la immediatesa.
• El que s’ha dit i el que fa. Les criatures s’eduquen no sols pel que els conten, sinó també pel que veuen. Les paraules no basten per a fabricar dins d’ells tolerància, generositat, capacitat d’autocrítica, allò que els permeta controlar la seua violència i acceptar que la culpa no sempre és de l’altre, que l’altre és digne de respecte i té tot el dret a ser distint.
• Afecte i sobreprotecció. La falta d’afecte és probablement el que més destrueix a una persona. Però la sobreprotecció, “el xiquet mimat” té símptomes semblants a allò que provoca el desafecte. Quan es fa pel mano alguna cosa que pot fer per si mateix, no se li dóna el que necessita i probablement es fa per un mateix, no per la criatura. A més se li deixa desprotegit per a eixir al món exterior; i amb molta facilitat culparà a un altre de les seues pròpies carències.
• Autoritat i incongruència. La falta d’autoritat paterno-materna (no confondre amb autoritarisme ni bufetades) pot estar també afavorint comportaments violents. Els adults hem d’expressar els nostres desitjos sense por a les seues reaccions amb calma i mantenint coherentment fins al final.


Duli Miralles Alberola
Setembre 2007

Què fa el Cor del cole?

MUSICANT 2007

El cor del cole, en el seu primer any de vida, està molt animat. A finals del mes d’Abril tornàrem d’una experiència molt bonica: un intercanvi musical de dos dies al poble d’Ibi amb altres dues escoles.

Férem de tot: moltes amics i amigues nous, jugàrem, realitzàrem una visita cultural per la localitat, participàrem en un concert al Centre Social, dormirem (poquet) al gimnàs del cole.



S’HO PASSÀREM D’ALLÒ MÉS BÉ!




V TROBADA MUSICAL D’ESCOLES EN VALENCIÀ DE CAMP DE TÚRIA

El passat 4 de Maig participàrem en esta Trobada Musical celebrada enguany a La Pobla de Vallbona. Va ser un dia molt agradable amb dinar al Parc i vesprada amb danses i contes musicals.

I ESTEM PREPARANT MÉS COSES PER A FINAL DE CURS!